Arran del 25N

Tal dia com avui (25N), fa un any, vaig prendre la humil decisió de tallar amb totes les formes de violència masclista a la meva vida. Dit així, sembla senzill i obvi, però no ho és.

La Carla, en l’article que publica avui al diari Ara, diu que l’espai més perillós per a una dona és casa seva.

No puc estar més d’acord, ho comprovo dia a dia al meu entorn, i no és fàcil per a les dones sortir d’aquestes situacions.

Primer, cal que se n’adonin i es convencin que actituds i comportaments que es camuflen sota l’aparença de l’amor són violentes. Cal que s’apoderin i diguin prou. Que tinguin un entorn que no les qüestioni, sinó que les acompanyi, incondicionalment. I cal que es puguin permetre, econòmicament, emprendre una nova vida. Si aquests factors no es donen, seguiran patint la violència masclista, en una forma o altra. En el millor dels casos tindran vides indignes i dures, però sobreviuran. En el pitjor dels casos, seran assassinades.

Per a que la societat s’adoni que la violència masclista ens envolta, que no són casos aïllats, cal compartir les experiències personals. Això és complicat en una societat que jutja i culpabilitza les víctimes en primer terme, però cal fer-ho.

Així que aprofito el dia d’avui per dir que jo també he patit la violència masclista a casa meva. Que em va costar molt de temps (massa) adonar-me’n, que si no fos per les xarxes de suport potser encara la patiria, i que ara, un cop passat el temps i digerides les experiències, tot es veu molt clar, però no quan hi ets.

I és perquè ho veig clar que participo de la lluita feminista, perquè em sembla imprescindible i molt urgent. És una qüestió de vida o mort. No podem banalitzar aquest problema ni parlar-ne com si no ens concernís o no ens afectés. Segur que hi participeu, i segur que al vostre voltant, molt a prop, teniu dones que el pateixen.

Així que no us quedeu mirant i comenceu a replantejar-vos coses, a qüestionar actituds, a parlar-ne, a denunciar comportaments, a canviar-los. I, sobretot, escolteu les dones que teniu al voltant. No les jutgeu, no les qüestioneu. Simplement, acompanyeu-les.

Aprofito l’ocasió per agrair la feina que fan els grups de suport a dones, com els que formen part del Casal de Dones de Vilanova. I per defensar la sororitat i el suport mutu com una trinxera irrenunciable.

Ens en sortirem, n’estic convençuda. Entre totes, tot.

I és que perdoneu, però volem viure dignament.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *