D’herba i de la invasió de la privacitat

De vegades els ajuntaments actuen més per inspiració d’altres ajuntaments que per una necessitat, i regulen aspectes que queden fora del seu àmbit competencial, perquè (addueixen) els governs superiors no legislen, i cal protegir la seguretat o la salut. És el cas del consum de substàncies psicoactives, una qüestió que els mortals podríem pensar que és totalment personal i que queda exclusivament sota la nostra responsabilitat. Si podem consumir drogues legals com l’alcohol, el tabac o els psicòtics, un pot argumentar que aquestes substàncies també s’haurien de poder consumir, sobretot si aquest consum té lloc en espais privats on no hi ha menors i no s’incita altra gent a consumir-ne.

A l’estat el consum de marihuana està permès en l’àmbit privat, i també ho està el cultiu particular de fins a dues plantes per persona. No se’n permet, però, el consum en espais públics, la tinença ni la compra-venda. Si hom vol adquirir herba o haixix té, per tant, dues opcions: cultivar-la a casa o bé adquirir-la al mercat negre. Recentment, però, ha sorgit una nova manera de tancar el cicle del cultiu i el consum d’una forma legal i segura, a través de les associacions o clubs cannàbics. Vàries persones cultiven col·lectivament la herba i la consumeixen en un local tancat, sota el paraigües legal d’una associació. Es tracta d’una solució força nova (els primers clubs van obrir a Barcelona fa pocs anys) i la fórmula s’ha estès per tot l’estat, gràcies a sentències judicials que han corroborat la legalitat d’aquesta fórmula (o més ben dit, no n’han confirmat la il·legalitat). Als locals de les associacions (d’acord amb el codi de bones pràctiques que elles mateixes han creat) només hi poden entrar els socis (que han de ser majors d’edat) i l’herba que es ven prové només (o principalment) del cultiu de l’associació.

A Vilanova fins fa poc més d’un any hi havia cinc associacions cannàbiques, simplement amb el tràmit de constituir-se i registrar-se com a associació, i de comunicar l’activitat a l’ajuntament, ja podien funcionar mitjançant una llicència d’activitat inòcua. Durant l’últim any, a base d’inspeccions policials, l’ajuntament les ha anat il·legalitzant. Davant la possibilitat que en proliferessin més, l’ajuntament va aprovar ara fa poc més de mig any una moratòria en l’atorgament de llicències, que va vestir en forma de pla especial urbanístic. Aquest pla caduca el novembre d’enguany, i a partir d’aleshores l’ajuntament no tindria cap instrument a la mà per poder negar l’obertura de nous clubs cannàbics.

Per tot plegat, l’àrea d’urbanisme ha decidit aprovar a corre-cuita una ordenança municipal per regular aquest assumpte. Resulta que aquesta àrea és de la meva competència (els 5 regidors de la CUP ens hem repartit la feina per temes, i a mi per afinitat i formació m’ha tocat aquesta àrea), per la qual cosa aquests dies m’he ocupat d’aquesta qüestió.

L’ordenança proposada té dos aspectes fonamentals: d’una banda, estableix una sèrie de condicions arquitectòniques que han de complir els locals de les associacions cannàbiques (sortida de fums, aïllament acústic, lavabos, etc.), condicions equiparables a les que es demana a un bar. De l’altra, estableix que no poden estar a menys de 250 metres d’equipaments educatius, sanitaris o esportius, ni a menys de 500 metres d’una altra associació cannàbica. Aquest darrer punt és fonamental, perquè les associacions existents no podran adaptar-se a la normativa, hauran de buscar un nou local i en tot Vilanova no n’hi cabran més de 4 o 5, segons com s’ubiquin. Al centre vila, per exemple, que és on la gent fa vida, només n’hi cabran una o dues, a més estirar. Això, però, tampoc ho sabem del cert, perquè l’ajuntament no disposa d’un plànol on quedin delimitades exactament les àrees que estarien permeses, només d’un esborrany de plànol que no ha volgut entregar a l’oposició ni a les pròpies associacions.

Aquest és, de fet, un dels aspectes que més m’ha sobtat de tot plegat: l’opacitat i poca sinceritat amb què ha treballat l’ajuntament. S’entén que les normes s’han d’ajustar a la realitat i han de tenir en compte els afectats (en aquest cas, les associacions), però tot i que s’hi han reunit, en cap moment els han mostrat el text de l’ordenança ni el plànol amb les ubicacions permeses, perquè veiessin si els obligaria a traslladar-se o no. També s’entén que l’oposició ha de tenir accés a tots els documents que fa l’ajuntament, encara que siguin documents de treball, però tot i la insistència el plànol (que al meu parer era la mare dels ous) no me’l van entregar, només em van donar l’opció d’anar-lo a consultar amb el regidor davant. D’altra banda, a l’oposició ens van dir que el període d’informació pública de l’ordenança seria de 60 dies i el text que es va portar a aprovació n’estableix 30. Això, què voleu que us digui, crea certa desconfiança i la percepció que tothom parla de transparència però no tothom sap què vol dir, o a la pràctica no l’apliquen.

De l’ordenança hi ha moltes coses criticables i millorables. La principal: si el que es vol és protegir la salut dels menors i dels veïns, no té sentit crear una normativa que faci desaparèixer les associacions actuals, que són llocs on els menors no hi poden entrar, i que fins ara, segons ens comenten les associacions, no han tingut problemes amb els veïns. Al contrari, en general hi tenen bona relació i es preocupen per si els afecta la seva activitat. Per corroborar aquest fet, vaig demanar a l’ajuntament quines queixes s’havien produït des de que es van posar en marxa les associacions, i encara estic esperant la resposta.

Un altre aspecte criticable és el de les distàncies. Al meu parer són distàncies arbitràries i no tenen cap fonament tècnic. Són distàncies que s’apliquen sobre plànol, i que per tant no tenen en compte l’entramat de carrers. Tampoc tenen en compte la densitat d’equipaments ni el fet que la major part de la vida social a Vilanova té lloc al centre. Per no dir que no tenen en compte que les associacions són espais tancats on no s’hi permet l’accés de menors.

I encara un altre aspecte, per posar més exemples: l’ordenança prohibeix la venda de qualsevol tipus de beguda o menjar dins dels locals de les associacions. Això, si algú ha fumat o ha parlat amb algú que fuma, sap que no té cap lògica, atès que fumar herba o haixix fa venir gana i fa baixar la pressió, per tant convé tenir a mà menjar i beguda. D’altra banda, la venda de beguda i menjar permet a les associacions tenir uns ingressos per finançar el local. L’ajuntament al·lega que des de l’Agència de Salut Pública de Catalunya s’ha establert aquest criteri, però en realitat el que estableix l’Agència és que no s’ha de permetre el consum de begudes alcohòliques dins de les associacions, no de begudes ni menjar en general. Recomanació encertada, dit sigui de pas, pel fet que el consum combinat de marihuana i alcohol crea un efecte multiplicador.

En definitiva, l’ordenança, més enllà d’establir uns criteris mínims per garantir el bon funcionament de les associacions i la protecció de la salut i dels veïns, el que fa, al meu parer, és fixar uns criteris de màxims sense cap justificació tècnica ni lògica, simplement per limitar a la pràctica el nombre de llicències a atorgar. Cosa que, de rebot, impulsarà de nou el mercat negre i la venda d’herba al carrer.

És per això que dilluns passat, al primer ple ordinari de la legislatura, on es va portar a aprovació la proposta d’ordenança, la CUP hi vam votar en contra. El govern només es va trobar l’oposició nostra i de SOM VNG, tots els altres grups hi van votar a favor.

Què ens queda, ara, als que no hi estem d’acord? Presentar al·legacions durant el mes d’agost, perquè com comentava el període d’informació pública aprovat és de 30 dies. Espero que durant aquest procés l’Ajuntament tingui un esperit més conciliador i obert, i que el text definitiu de l’ordenança s’ajusti més a la realitat i respecti la llibertat de les persones per associar-se i per consumir substàncies psicoactives en un ambient privat. Ara, ja us dic que els antecedents em fan dubtar.

 

5 thoughts on “D’herba i de la invasió de la privacitat

  1. Hola, com pots afirmar el seguent?? Quines son les teves referencies per afirmar que es permes el cultiu particular de fins a dues plantes????

    “A l’estat el consum de marihuana està permès en l’àmbit privat, i també ho està el cultiu particular de fins a dues plantes per persona.”

    1. http://www.cannabis.es/web/features/articulos/119-el-autocultivo-de-cannabis-en-la-nueva-ley-de-seguridad-ciudadana

      Es permet el cultiu sempre i quan sigui per auto-consum, i en general es pren com a referència dues plantes per persona atès que és el que es considera que pot consumir una persona en un any. Però és una referència, en el cas que hi hagi inspecció policial i judici és el jutge qui ha d’interpretar si el cultiu és per auto-consum o no.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *