D’assemblea en assemblea

Un dels trets identitaris de la CUP és que és una candidatura assembleària. Això la diferencia de la majoria de partits tradicionals, en què hi ha una cúpula, una executiva, i una gent que mana.

A la CUP manen els militants i els simpatitzants, tots per igual. Això és el que vol dir ser assembleari. I per tant les decisions es prenen en assemblees on cada vot val el mateix. I les decisions de l’assemblea són vinculants. Per què, això? I com es fa, a la pràctica?

El perquè és ben senzill: és l’única forma de funcionament coherent amb la manera com entenem les coses, que és una manera anarquista d’entendre el món, on no hi ha jerarquies ni poders superiors més enllà de les persones que formen, ni autoritats, i on la intel·ligència que mana és la intel·ligència col·lectiva. També és la manera d’aplicar dins de l’organització, i dia a dia, el que reclamem que es faci a l’Ajuntament, que és posar en pràctica la democràcia directa.

S’ha fet molta mofa del caràcter assembleari de la CUP, per exemple al Polònia de TV3, on un dels primers gags sobre la CUP anava sobre això. He de reconèixer que em fa molta gràcia aquest gag, però les coses no són tan exagerades. No obstant, sí que hi ha un punt de dificultat a l’hora de prendre les decisions. Dificultat que assumim i que entenem com a inevitable. Perquè quan no hi ha ningú que digui com s’han de fer les coses, de vegades és complicat arribar al consens.

De fet, l’ideal d’una assemblea és que les decisions es prenguin per consens, que un cop debatuda una qüestió, s’acordi un posicionament. Sense haver de votar. Però això de vegades és complicat. Ho és perquè la gent que forma la CUP és gent diversa i amb parers diferents, i no sempre és possible aquest consens. I ho és perquè no hem crescut amb una cultura assembleària, perquè al nostre voltant tot va en sentit contrari. Les coses es fan perquè ho diuen els pares, els professors o el cap de l’empresa. I de vegades no per una raó de pes, sinó simplement (i autoritàriament, deixeu-me que us digui) “perquè sí”. Ens han ensenyat que n’hi ha uns que en saben i que són els que manen. No ens han apoderat de petits per entendre que tot i que no siguem experts d’un tema (o no tinguem la maduresa necessària, en el cas dels nens), podem opinar i fins i tot decidir. Potser si totes les escoles fossin com aquestes, que cada dia comencen les classes amb una assemblea, un altre gall cantaria. Però tenim el que tenim. I no sempre ens posem d’acord. És llavors quan en una assemblea cal recórrer a la votació. Votació en què, com comentava, cada vot té el mateix pes.

La decisió de l’assemblea és vinculant i l’hem d’acatar ens agradi o no, i fins i tot defensar-la (cosa difícil si no ens agrada, però que també forma part de la cultura democràtica de què parlava abans).

A la pràctica, però, com ho fem? Doncs per les decisions importants, i com a mínim dos cops l’any, es convoquen assemblees obertes, on hi poden venir (i votar) no només militants, sinó també simpatitzants i afins. A la pràctica aquestes assemblees són més freqüents, com ha passat aquest any arran de les eleccions municipals, i ara de les catalanes. Es tracta de decisions fonamentals, com per exemple temes pressupostaris, qui formarà part de la llista, amb qui hem de formar govern o quin ha de ser el nostre posicionament sobre la proposta de llista unitària al Parlament. En aquests casos convoquem a tothom i fem l’assemblea en un lloc gran.

I entre assemblea general i assemblea general tenim dues assemblees amb capacitat per decidir coses concretes i del dia a dia, que són l’assemblea institucional i la permanent. Aquestes es reuneixen setmanalment.

Quan estàvem negociant amb els atres partits la formació del nou govern (negociació que, com vaig explicar en una entrada anterior, no va tirar endavant), un partit ens va comentar que les nostres assemblees estan manipulades. Aquest comentari, provenint d’un partit que a més s’autodenomina també assembleari, no deixa de ser sorprenent. Per a mi, denota la manca de coneixement de com funcionen les assemblees i la CUP. No obstant això, sí que cal admetre la dificultat, de vegades, de fer una assemblea i de conservar alhora l’esperit assembleari de què parlava abans, sobretot quan és molt nombrosa, . Les assemblees són manipulables, però això no vol dir que les manipulem. Són manipulables de la mateixa manera que és manipulable el vot en unes eleccions qualsevol, on es pot influir en la intenció de vot. I això pot passar quan no hi ha una bona moderació de l’assemblea. Cosa que intentem sempre. Que es respectin els torns de paraula i que tothom pugui parlar. Perquè, evidentment, pot haver gent que vagi a una assemblea sense saber què votarà, i que arran de les intervencions que es facin, decideixi in situ cap a on anirà el seu vot. Això és manipular? No ho crec pas, de fet crec que el debat forma part de l’assemblea i és necessari. Jo mateixa m’he trobat sovint en la situació de tractar un tema del qual no en tinc prou coneixement, i és arran del debat previ que em posiciono. És saludable i necessari debatre, posar arguments sobre la taula i anar generant opinió.

Com deia, aquesta afirmació que les assemblees es manipulen denota molt poca cultura diria, fins i tot, poca cultura democràtica.

Ara bé, cal insistir en fer les assemblees el més correctes possibles, no n’hi ha prou en convocar-la. El moderador no ha de ser només una persona que atorga els torns per ordre, sinó que també ha de tallar les intervencions quan es repeteixen o quan algú parla massa, ha d’animar els que no parlen a fer-ho i ha de conduir el debat. D’això se’n diu facilitació i és una habilitat que s’adquireix amb el pas del temps, a base de fer assemblees i assemblees. També la mateixa gent que participa, a base d’anar a moltes assemblees, aprèn a moderar-se a si mateixa i a fer aportacions que siguin significatives per al debat. Crec que això els militants i simpatitzants de la CUP ho tenen força assumit, ja sigui perquè fa molts anys que ho són o perquè provenen de moviments on l’assemblearisme és la forma de funcionar. Ja vénen rodats.

En definitiva, és l’assemblearisme la millor forma de funcionar per a un partit? Per a nosaltres, sens dubte. I no ho fa ni menys operatiu ni manipulable. Ho fa feixuc, això sí. Però a base d’aprenentatge col·lectiu, no n’hi ha per tant.

 

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

code