Comencem malament

La campanya electoral va ser molt intensa, i immediatament després d’acceptar el repte d’anar a la llista ja em trobava gravant vídeos, muntant actes, penjant plafons i cartells, i tot el que us pugueu imaginar que passa en una campanya en què són els mateixos candidats, militants i simpatitzants qui ho fa tot.

Van ser setmanes de moltes coneixences, gràcies a aquesta intensitat i a la necessitat de tirar-ho tot endavant entre tots, vaig compartir feina, cerveses i parers amb molts cupaires. I vaig empapar-me de la cultura cupaire, va ser un entrenament intensiu, podríem dir, per si sortia regidora.

Campanya acabada, dia de reflexió superat (concepte que, aprofito per dir-ho, avui dia, amb les tecnologies que tenim a l’abast, no té massa sentit) i dia de les eleccions a la vista. Vam fer un desplegament increïble d’apoderats, en teníem més de dos per col·legi. Estàvem molt neguitosos per saber el resultat, i l’alegria es va començar a desfermar durant el recompte de paperetes: via whatsap vam començar a enviar-nos els resultats, i la cosa pintava molt bé.

La feina, doncs, va donar resultats: 5 regidors, tercera força més votada (a només 8 vots de la segona), i segona o primera força en alguns barris de la ciutat. No era la feina de la campanya, només, era el resultat de la feina que havíem fet els quatre anys anteriors, en què vam aconseguir mobilitzar el poble per temes cabdals com l’Economat o l’Eixample Nord, i vam anar teixint una xarxa de confiança mútua amb els moviments socials.

Estàvem eufòrics, i començàvem a entreveure la possibilitat de governar, de dur a terme el programa que havíem construït, de dur a bon port totes les mocions que el govern anterior ens havia aprovat i havia deixat en un calaix i d’obrir de bat a bat les portes i finestres de l’ajuntament.

Vam dur el tema a assemblea oberta i, sorprenentment per a mi, la voluntat majoritària era governar; havíem crescut, no ens volíem quedar a l’oposició, però tampoc volíem formar govern a qualsevol preu. Arribar fins aquí havia costat molts esforços, i un pas en fals podia engegar-ho tot a rodar. Els 4.421 votants que ens van donar la confiança no ho van fer no unes sigles, o per una cara, sinó per un programa, unes idees i uns principis. I això només es podria dur a terme mitjançant un govern coherent amb aquest programa, aquestes idees i aquests principis. De l’assemblea va sorgir el mandat de pactar amb Esquerra Republicana (que l’anterior legislatura no havia tingut representació) i SOM VNG, una candidatura ciutadana que per primer cop entrava a l’ajuntament i que tenia idees i maneres de fer força afins a la CUP.

Em va tocar formar part de la comissió negociadora, i al principi tot anava encarrilat: abans de l’assemblea havíem fet un primer sondeig entre els partits i deien estar disposats a negociar amb nosaltres.

Després, però, l’escenari va canviar. Almenys en un dels flancs. SOM VNG seguia disposada a formar govern amb nosaltres, però ERC no ho veia clar. Deien que era un govern feble, que el PSC no ens donaria suport a la investidura (el necessitàvem pel fet de no ser la llista més votada i no sumar majoria absoluta), i que no era un govern sobiranista. Vam fer un parell de reunions amb representants d’ERC, però no vam poder arribar a cap acord.

La resta, ja ho coneixeu: CiU va acabar pactant amb el PSC per fer el primer govern sociovergent de la ciutat.

CiU i PSC, els dos partits que ja havien governat la ciutat, i els que més vots havien perdut en aquestes eleccions.

El més trist de tot, per a mi, no ha estat el fet que siguin aquests dos partits qui finalment governin la ciutat; ni que no puguem governar nosaltres. Teníem clar que si no podia ser el govern que proposàvem, no governaríem.

Per mi personalment el més trist va ser constatar, durant les reunions de negociació, el poc interès dels partits en els problemes reals de la gent, en la ciutat (a excepció de SOM VNG). La meva sensació, totalment personal i subjectiva, era que pensaven en altres coses, en directius de dalt, en qui tindria aquest càrrec o aquell, en què en trauria el partit d’aquest o aquell pacte.

Va ser una immersió molt sobtada en el món dels interessos partidistes, de les jerarquies dels partits, i de la professionalització de la política (que és un dels aspectes de la política amb què estic més en desacord).

Que a algú li sorprengués que el cap de llista de la CUP no assistís a les reunions denota una manca de cultura política assembleària espatarrant; i que algú, en una reunió on s’està pactant el govern de la ciutat per als propers quatre anys digui que un cert pacte és necessari per acontentar algú altre que es troba al capdamunt de la jerarquia de la classe política, és, si més no per a mi, neòfita en l’assumpte, molt decepcionant.

Comencem malament, doncs. Comencem amb una gran decepció, amb un cop de realitat difícil d’encaixar.

No obstant això, no és moment per caure en la desmotivació. Fins ara hem estat oposició i seguirem sent-ho, ara amb més força i més experiència. Esperarem el nostre moment. Som un exèrcit de formigues que no s’aturen, que segueixen treballant des de fora del ple. Aquest és el capital més gran que tenim i el millor motor de canvi: el capital humà.

Anem a poc a poc perquè anem lluny, com deia aquell.

1 thought on “Comencem malament

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*

code